Diumenge 20 de maig de 2012, en
Jaume, la Míriam, en David i jo mateixa, la Carme, vàrem fer la Travessa del
Montseny (Aiguafreda – Gualba) amb una distància de
Només arribar a Gualba i sortir
del cotxe per agafar l’autocar que ens duria a Aiguafreda, ja va caure el
primer xàfec. Des d’aleshores, les capelines i impermeables esdevingueren companys
inseparables.
Havíem de recollir el full dels
controls, i aquesta estona va ser la primera que vàrem poder estar a l’aixopluc
sota un porxo ja que tot seguit anàrem a la cua de sortida.
I sortint d’Aiguafreda, tot
recordant la
marxa Matagalls-Montserrat però aquesta vegada en sentit
contrari, vàrem creuar el parc i els carrers de la vila passant per aquelles
velles conegudes escales per poc després començar la pujada, primer per pista i
després per senders.
L’aigua baixava pels corriols i
les pedres mullades ens advertien que havíem d’anar en compte de no relliscar. Afortunadament,
tot i que nosaltres brillàvem amb llum pròpia, la il·luminació dels frontals amagats
sota la caputxa il·luminaven aquelles roques mullades que ens conduirien al
nostre primer objectiu: el control del Tagamanent. Allà aprofitàrem per baixar
i fer-nos una foto davant del restaurant, tots ben xops però contents.
Ja havíem assolit el primer cim i
ara tocava continuar cap el Pla de la Calma. Fou un recorregut molt marxós a ritme
de salsa fins el Cafè, segon control. Un cop segellats, vàrem continuar amb la
marxa que tant ens caracteritza cap al Matagalls.
Va sortir el sol una estona, però
malgrat la mecànica de tota la marxa era veure que per on havíem de passar s’obria
un espai assolellat, en arribar-hi, els
núvols tornaven a estar ben negres a punt de descarregar pluja o granissar.
La pujada al Matagalls va estar
molt bé, no va ploure i es va fer agradable de pujar fins veure la creu que ens
indicava que ja havíem assolit una altra fita. A més, vàrem anar-nos trobant
amb altres companys de caminades, com els del centre excursionista de Ripollet.
Tot seguit, dirigint-nos cap a
Sant Marçal, ens preguntàvem quin seria l’estat del camí. Afortunadament, en
Carles, company de la Trailwalker 2012, també feia la marxa (corrent) i ens
donava referències. La veritat és que la baixada va ser força irregular, més o
menys relliscosa.
Abans del control de la pujada de
Les Agudes, vàrem passar una bona estona sota la carpa d’avituallament degut a
una forta granissada.
El recorregut d’aquest any, en
comptes d’anar per Castellets com era habitual, passà per un altre camí que em
va agradar molt. Enfilàvem corriols guanyant alçada a cada volta, fins que cap al
final de la pujada començà a granissar novament i així vàrem fer el tercer cim,
parant només per a fer-nos una foto sota la pedregada.
Dirigint-nos cap al Turó de
l’Home per aquells camins recorreguts en altres ocasions, entrevèiem un tímid
raig de sol sobre la carpa d’avituallament del turó, però com era d’esperar,
quan hi arribàrem s’ennuvolà i començà un fort temporal de vent.
A partir d’aquí, el camí va fer
pendent fins a Santa Fe. La baixada va ser impressionant, no pel terreny, sinó
pel temporal que es va girar de sobte: una gran tempesta amb llamps i trons i
granissada mai vista cobrí tot el camí.
Quan el temporal ja havia amainat
una mica, ens vàrem trobar la Ma Carmen de Ripollet i vàrem fer amb ella la
major part de la ruta per aquells encantadors senders que esdevenen tranquils
quan no hi ha tempesta. I avituallant-nos per darrera vegada amb unes
torradetes, coca i llimonada, ja estàvem més que preparats per a fer els 10.5
km restants. Quina alegria en veure la pista que ens duia directament a
l’arribada! Només arribar-hi, vàrem començar a córrer fins el poble de Gualba.
L’arribada fou triomfal. Ens
lliuraren les samarretes i un bastó de senderista. Hi va haver entrepans de
botifarra per a tots i un senyor molt simpàtic de l’organització no volia que
em quedés amb gana i m’insistia: “Carme, carinyo, un croissant, una barreta,
xocolta, bikini...”. Per cert, que bo que estava el bikini!
Va ser una marxa genial en tots
els sentits: companyerisme, esperit de superació, bon humor, bona músicaJ,
bon ball, bona organització, gent encantadora... Quina sensació tan agradable
recordar aquells moments!
I’m singing in the rain with a
smile on my face…
Fins la
propera gran aventura !!
Carme Salas